EL PRINCIPI

Tota fi, té un inici. Trenquem amb el passat i obrim un petit forat a la paret des d'on podem observar què passa més enllà de quatre parets altes i fermes per no deixar passar el corrent que fa trontollar les postures més conservadores. El mar és tan gran i el corrent tan definit que, malgrat anar de cap a l'autodestrucció, ens empeny a alimentar uns sistemes rònecs i desballestats. Sistemes apuntalats en quatre mites, ja en descomposició, l'ombra dels quals s'allarga i contamina la flora que un dia semblava innovadora.

No podem seguir per un camí tan estret, no hi ha lloc per a tothom i, per no semblar hereu de militars alemanys, cal eixamplar el camí. Hem arribat a un moment on la dicotomia ens divideix i la minoria guanya. On cada persona està controlada, des del minut u, perquè desenvolupi unes tasques pactades des de la més cínica consciència. Ningú pensa per ningú, i la societat n'és l'excusa perfecta. En la col·lectivitat resideix la força i en la individualitat la potència més colossal. I si ho sabéssim combinar? 

Ningú creu en ningú. Cal enderrocar les estructures que destrueixen els desitjos d'una sola persona. I la primera pedra l'ha de posar la massa social, malgrat l'autoblindatge de les elits. El camí ha de petar per algun lloc, de fet, ja fa masses anys que aguanta. Necessita la retirada -o la mort-. Cada pedra construirà un eixample on la mobilitat sigui molt més fluïda. On la pesta negra del segle XX mori i deixi de tallar les progressions de les persones i, en conseqüència, d'una societat capaç de construir la felicitat. Ningú potencia el cervell de ningú. Error. I, per què no submergim més qualitat de l'intel·lecte al líquid de la societat? No augmentaria així la nostra potencialitat? Potser la ciència i la política no estan tan allunyades com sembla. 

Tot és més fàcil si es mira des del futur, però fa més il·lusió si es mira des d'un principi.